política

definició de doctrina estrada

En la història de la política mexicana l'anomenada Doctrina Estrada constitueix tota una fita i, alhora, és un referent per al dret internacional.

El context històric

El 1913 Mèxic es trobava en ple procés revolucionari i la presa del poder depenia en gran mesura del possible suport polític dels Estats Units, un país que no només és el veí natural sinó a més ja es presentava aleshores com el país més poderós del planeta.

En el context revolucionari el president i el vicepresident de la nació van ser detinguts i finalment es van suïcidar per les pressions rebudes dels Estats Units. Davant d'aquesta circumstància es va tenir la necessitat d'adoptar una mesura de protecció de la sobirania nacional, ja que es temia una ingerència del veí del nord a la política interna.

El 1917 Mèxic compta amb una nova constitució i es troba en plena etapa postrevolucionària, però encara es vivia un període d'efervescència política. En aquesta situació era imperiós que la nació obtingués un clar reconeixement internacional i una independència política sense fissures.

La Doctrina Estrada es fonamenta en el principi de no-intervenció i en el respecte a la sobirania nacional dels pobles

El 1930 Gerardo Estrada, secretari de relacions exteriors, va presentar la declaració de la doctrina que porta el seu nom. La seva aportació fonamental és la següent: cap govern no requereix el reconeixement d'altres nacions per assumir la seva pròpia sobirania. Aquest plantejament suposa un rebuig explícit a qualsevol forma d‟intervenció estrangera en els assumptes del govern d‟una nació.

La majoria d'historiadors coincideixen que aquesta doctrina es basa en el rebuig de la política internacional dels Estats Units, que ja havia promogut el no reconeixement d'alguns governs estrangers, singularment aquells que havien sorgit de processos revolucionaris o de cops militars.

La Doctrina Estrada va sorgir com a resposta a dues visions sobre la política exterior: la Doctrina Tobar i la Doctrina Monroe

Segons la primera, les nacions del continent americà s'han de negar a reconèixer qualsevol govern sorgit d'un procés revolucionari i, per tant, la Doctrina Tobar defensa una posició d'intervencionisme indirecte. La Doctrina Monroe promou la no intervenció de les nacions europees al continent americà i, per altra banda, referma una posició de privilegi dels Estats Units sobre la resta de nacions americanes.

La Doctrina Estrada s'oposa a totes dues i amb ella es promou una actitud respectuosa pel que fa als assumptes interns de Mèxic i de qualsevol altra nació.

Fotos: Fotolia - Harvepino / Joy