Si bé no és molt utilitzada ni comuna en el llenguatge diari, la paraula cultisme és molt important pel que fa al llenguatge perquè té a veure amb els significats de les paraules, moltes preses dels idiomes clàssics com el grec i el llatí i la seva adaptació (o no) a les diferents llengües actuals. El terme cultisme prové del llatí (per això, podem dir que també és un cultisme). A l'idioma llatí, cultisme és una derivació de la paraula cultus, de la qual també baixarà la paraula cultura. Així, el cultisme és tot allò que té a veure amb la cultura i especialment entesa en relació amb el llenguatge.
Podem dir que el cultisme és una paraula que ha estat presa d'una llengua clàssica (el grec i el llatí) i que s'usa en el llenguatge actual, en el nostre cas el castellà o espanyol, mantenint-ne el significat original així com també la seva estructura i format. És important assenyalar que la gran majoria de les paraules han patit algun tipus d'alteració a mesura que els nous llenguatges romanços es van anar desenvolupant, per la qual cosa són pocs els que podem considerar cultismes en comparació del total de les paraules que componen un idioma.
A més, això també contribueix a fer que els cultismes solin ser paraules que no es fan servir en el dia a dia, en el llenguatge comú o informal sinó que en la majoria dels casos estan relacionats amb àmbits acadèmics i científics. D'aquesta manera, moltes paraules que es relacionen amb les ciències i que acaben amb el sufix logia són cultismes, per exemple: epistemologia, metodologia, etimologia, dermatologia, psicologia, pedagogia, etc. Altres terminacions típiques de cultismes són les terminacions de ico o ica, per exemple amb lògica, clínica, hermètic, política, matemàtica, música, pànic, etc. També les paraules que acaben amb el sufix ia sense accentuar solen ser cultims com a democràcia, al·lèrgia, aristocràcia, fòbia, histèria, història, església, etc.
Les paraules que van anar variant amb el temps i que van perdre el seu format original es coneixen, com a oposades als cultismes, com a paraules patrimonials, és a dir que ja són patrimoni exclusiu de cada idioma perquè ja no són iguals a com eren originalment.
