general

definició de dualisme

El Dualisme és una doctrina filosòfica que explica l'origen i la naturalesa de l'univers a partir de la creença de l'acció de dues essències o principis diversos i contraposats, per exemple la pugna existent entre el bé i el mal són un claríssim exemple de dualitat.

El bé està associat a una idea positiva mentre que el mal té una connotació negativa a la nostra societat. Per cas és que la gent sol acostar-se a aquelles persones que saben fer el bé i escapar-se, allunyar-se, d'aquelles que se suposa que fan malament.

Bé versus malament, la dualitat més popular

Ara bé, si bé pot existir una influència de la subjectivitat en la determinació del bé i del mal, podem dir que hi ha una convenció social sobre això, i per cas és que les persones solen manejar-s'hi per allunyar-se o acostar-se al mal/bé .

El bé està en estreta vinculació amb allò bo i allò desitjable, mentre que el mal es vincula a allò desagradable, al dolor, al patiment. Al bé tot sol ser felicitat i no hi ha problemàtiques com si passa amb el mal.

A totes dues se les defineix per oposició i en efecte fan al·lusió a dues essències completament diferents. Altres dualitats plantejades molt freqüentment són les de: matèria-esperit i realisme-idealisme.

En un sentit molt més ampli a aquelles doctrines que afirmen dues ordres de ser diametralment oposats, també se'ls anomena dualisme.

Visió de la filosofia xinesa

A la filosofia xinesa el dualisme es troba materialitzat al yin i el yang; a partir d'aquestes concepcions s'indica la dualitat d'allò que hi ha a l'univers. Aquesta idea s'aplica a qualsevol situació o objecte existent ja que s'explica a la popular premissa que promou aquesta doctrina: “que en tot allò bo hi ha alguna cosa dolenta i viceversa, en tot allò dolent hi ha alguna cosa bona.”

El dualisme ha tingut una presència constant en la història de la humanitat. El dualisme teològic, per exemple, es basa en la creença de l'existència d'un principi diví del bé, associat a la llum, i al costat oposat, hi ha el principi del mal, vinculat a les tenebres, al dimoni; a Déu els ho assenyala com el responsable de la creació del bé, mentre que el diable fa el mateix amb el mal. Així és que molts hem crescut amb l'ensenyament religiós una cosa bàsica que el diable és dolent, fa coses dolentes i per tant cal allunyar-se'n, i que Déu n'és oposat, és el que ens acosta a tot el que podem ser bo. En aquest sentit, el dualisme allibera l'home de la responsabilitat del mal al món.

La postura de l´església catòlica

Mentrestant, la Església catòlica, s'ha oposat a aquesta doctrina ja que reconeix i defensa un Déu omnipotent i infinit sense que hi hagi al món un mal que limiti el seu potencial. Tot el que existeix va ser creat per Déu i llavors res del que ha creat aquest pot ser dolent.

I també la filosofia ha estat un context en què els dualismes van proliferar: a Pitàgores a l'oposició entre límit i il·limitat, a Empedòcles, amb l'amistat i l'odi, que després Aristòtil reinterpretaria com a bé i malament, Anaxàgores amb el caos primitiu versus intel·ligència, a Plató amb la proposta de dos mons: l'intel·ligible o ideal i el sensible o de la matèria; el primer està en estreta vinculació l'ànima de l'individu mentre que l'altre amb els seus sentits. Per la seva banda, Kant, amb la rivalitat entre raó pura i raó pràctica, entre altres.

Caràcters diversos en una persona

També, la paraula dualisme s'empra per referir la existència de dos caràcters diferents en una mateixa persona o cosa, per exemple el dualisme en la personalitat duna persona.

Una situació d'aquest tipus pot ser certament complexa i confusa per a aquelles persones que conviuen amb l'individu que disposa d'aquesta tendència, perquè és clar, aquesta dualitat el portarà a mostrar-se d'una manera davant d'una situació i després d'una manera totalment oposada, que per suposat acabarà per confondre les persones.

Així, en una persona dual podrem apreciar la realització del bé i d'altra banda la pràctica d'un mal extrem que no es pot creure, perquè es va veure aquella persona fer alguna cosa bona i d'un moment a l'altre fer una cosa certament dolenta i condemnable. Per exemple, ajudar una persona situació de carrer amb menjar i diners i després colpejar-lo amb violència perquè es va acostar a demanar-li una almoina.