àudio

definició de música electrònica

Es coneix com música electrònica a aquella que es genera a través de determinats aparells electrònics com el sintetitzador o el sampleri que pot ser concebuda íntegrament a partir dels sons i melodies que produeixen aquestes màquines... o bé a una cançó ja creada i acabada per un artista, a la qual se la modifica a través i gràcies a l'aplicació d'aquesta tecnologia, donant lloc a una nova creació artística que conservarà a la base el so i la lletra de l'original.

Òbviament i amb les excepcions del cas, perquè és obvi que la tecnologia d'aquell moment no es pot comparar en res amb la d'avui dia i les modificacions que els permet fer als qui produeixen aquest tipus de música, la música electrònica té les seves arrels als començaments del segle passat, més precisament a 1910 amb l'experimentació dels anomenats futuristes italians encapçalats per Luigi Russolo els qui feien música amb sorolls i caixes de música electròniques. Aquests primers recursos es podrien considerar des del punt de vista històric com les primeres versions daquest estil. De tota manera, l'eteròfon, inventat el 1919 pel físic rus Lev Serguéievitx Termen, és considerat el primer instrument musical electrònic, és a dir, el primer sintetitzador de la història.

Però, és clar, aquests eren els simples experiments i els somnis d'un grapat de músics visionaris, que acabarien de cobrar una mica de realitat durant la Segona Guerra Mundial amb el desenvolupament les primeres tècniques de tallar, empalmar i enganxar o retrocedir diferents fragments d'una cinta gravada. Ha estat el suport magnètic de dades el que va permetre les formidables tècniques d'edició que donarien lloc als experiments més moderns de la música electrònica.

I òbviament amb l'esdevenir dels anys van seguir els assajos, proves i experimentacions a la recerca de nous sons gràcies a l'aparició de noves tecnologies i l'afinació d'altres com el sintetitzador. Però la popularitat d'aquest corrent musical arribarà tot just per a finals de la dècada del vuitanta del segle passat amb l'arribada del tecno i el house, dos dels estils més reconeguts dins del gènere, que van començar a ser difosos per productors i DJs europeus. Més tard, alguns autors van dedicar els seus esforços a crear estils diferenciats, com ara els estils electrònics de música instrumental (com va passar amb Jean Michel Jarré) o les derivacions de l'estil de l'electropop i altres formats mixtos de gran difusió.

Mentrestant, serà la dècada del noranta la que la vegi consolidar-se i convertir-se en un dels gèneres més seguits per milions de joves arreu del món. Molt d'això, sens dubte, ho deu a la proliferació de festivals, més coneguts com raves, entre els més importants es destaquen Creamfields i Moonpark, en els quals aquest tipus de música és l'única i absoluta estrella.

De la mateixa manera, l'element cardinal que defineix l'èxit de la música electrònica ha estat la difusió i la proliferació dels recursos digitals de producció de sons, edició i reconstrucció. A més de reduir de manera sorprenent els costos d'elaboració, els ordinadors permeten la superposició, l'entrecreuament progressiu (fading), l'alteració d'escales i tons i, per sobre de tot, la possibilitat de prendre una cançó prèvia de qualsevol estil i modificar-la per tal de convertir-la en una nova creació electrònica. Així, els ara populars remixats han motivat que diverses cançons de pop, rock, melòdiques i fins i tot del folklore tradicional siguin recombinades per donar lloc a versions complementament diferents, en el marc de la novetat tècnica, però encara conservant el seu encant original.

Entre els exponents més destacats de l'actualitat hi ha: DJ Tiësto, Hernán Cattani, Paul Oakenfold, Underworld, Paul Van Dyk, David Guetta i, és clar, la llista segueix… No es pot oblidar que aquest estil, originat en països de parla anglesa, ha aconseguit una repercussió notable amb grans exponents a Amèrica Llatina. En aquests primers anys del segle XXI, la música electrònica és el corrent més difós a les discoteques i als recitals massius a cel obert de les temporades estivals, atès que la seva particular característica permet la ràpida temptació de la dansa i la contagiositat del ritme condueix a gaudir d'aquest estil musical que sembla que ha arribat per quedar-s'hi.