general

definició d'eclèctic

Eclèctic és un adjectiu de tipus qualificatiu que utilitza per fer referència a situacions, fenòmens o personalitats que es caracteritzen per tenir elements o trets molt diferents entre si, sense que això arribi a ser un problema o una patologia sinó més aviat com una manera de combinar trets diversos i amplis. A diferència del que passa amb alguns fenòmens o amb alguns tipus de personalitats que es troben molt extremes, allò eclèctic suposa sempre prendre el millor dels diferents elements presents per fer-ne una combinació nova i única. Allò eclèctic es pot fer visible fàcilment en la manera de pensar, de vestir, en l'estil de la persona, en el disseny i la decoració d'interiors, etc.

L'eclecticisme és un procés mitjançant el qual es presenten trets o característiques diferents entre si, que normalment no es combinarien però que igualment poden donar un estil, fenomen o realitat nova i diferent de la resta. La idea d'eclèctic s'utilitza en la majoria dels casos amb un sentit positiu ja que se suposa que aquell que manté un estil, una manera de pensar, una manera d'enfrontar la realitat eclèctica no vol ser com qualsevol persona sinó que n'arma vida a partir d'elements específicament seleccionats, tot i que aquesta combinació d'elements no sigui la comuna.

Tot i això, en alguns casos també pot tenir un sentit negatiu si es parla de coses que no solen conjugar-se juntes. Això és especialment visible al terreny de les idees polítiques o de les ideologies, ja que hi ha elements que són contradictoris entre si de cada corrent de pensament i dir que una persona és eclèctica podria significar que no tenen sentit les seves eleccions o expressions per estar combinades sense cap raó. El mateix pot passar amb l'estil personal ja que per als entesos sobre el tema combinar determinats elements d'un estil de roba, per exemple, amb elements d'un estil contraposat no sempre és ben vist.

Eclecticisme, filosofia grega

Cal destacar que el concepte d'eclèctic prové de l'eclecticisme, tal com s'ha anomenat instàncies de la filosofia a l'escola filosòfica que va sorgir a Grècia i que es va caracteritzar per la elecció de concepcions filosòfiques, d'idees, punts de vistes i fins i tot valoracions d'altres escoles filosòfiques, però que malgrat provenir d'altres pensaments es poden sintetitzar de manera coherent per la compatibilitat que presenten. Ara bé, en alguns casos poden resultar contraposicions que no aconsegueixin conformen un tot orgànic.

El filòsof, jurista i polític Marco Tulio Cicerón va ser el representant més destacat de l'eclecticisme i per la seva banda va pretendre la conciliació de diverses teories i de corrents prenent de cadascuna el més important per trencar amb les contradiccions que podrien plantejar-se a priori. Per exemple, va saber combinar teories pròpies de l'estoïcisme, dels peripatètics i de l'escepticisme.

Eclecticisme artístic

En les belles arts, l'eclecticisme és un estil de tipus mixt els aspectes del qual sorgeixen de diverses fonts i estils i que mai es va constituir com un estil específic. És a dir, en un treball només ja sigui en l'àmbit de la pintura, l'arquitectura o les arts decoratives i gràfiques en què es combinaran diferents influències.

L'arqueòleg i historiador d'origen alemany Johann Joachim Winckelmann va ser qui va fer servir el concepte d'eclèctic per primera vegada a instàncies de voler singularitzar el treball artístic del pintor Caracci, qui incorporaria als seus treballs elements de l'art clàssic.

Mentrestant, al segle XVIII, el pintor anglès Sir Joshua Reynolds qui dirigia per aquell temps l'Acadèmia Reial d'Arts de Londres, va ser un dels defensors a ultrança de l'eclecticisme. En un dels seus tantíssims discursos exposats a l'Acadèmia va saber expressar que l'artista plàstic havia de fer servir l'art de l'antiguitat com una revista de característiques comunes i prendre'n els elements que més li agradin.