general

definició de sistema

Un sistema és un conjunt de funcions que operen en harmonia o amb un mateix propòsit i que pot ser ideal o real. Per la seva pròpia naturalesa, un sistema té regles o normes que en regulen el funcionament i, com a tal, pot ser entès, après i ensenyat. Per tant, si parlem de sistemes, ens podem referir a qüestions tan diferents com el funcionament d'una nau espacial o la lògica d'una llengua.

Qualsevol sistema és més o menys complex, però ha de tenir una coherència discreta sobre les seves propietats i operació. En general, els elements o els mòduls d'un sistema interactuen i s'interrelacionen entre si. De vegades, hi ha subsistemes dins d'un sistema. Aquest fenomen és característic dels sistemes biològics, en el qual variats nivells de subsistemes (cèl·lules) donen lloc a un sistema de més envergadura (un organisme viu). La mateixa consideració cap per a l'ecologia, en la qual diferents sistemes de menor magnitud (un toll, el subsòl) conflueixen en sistemes organitzats a gran escala, com un ecosistema complet.

Així, en una classificació de sistemes es distingirien aquells conceptuals o ideals, que poden ser per exemple la matemàtica, la lògica formal o la notació musical i els reals, com un ésser viu, la Terra, o una llengua. Aquests últims, els sistemes reals, poden ser oberts, tancats o aïllats. Als sistemes oberts es verifica gran interacció amb l'entorn, com es descriu per als éssers vivents. En canvi, els sistemes tancats només tenen moviments i interaccions a dins, sense possibilitat d'intercanvi amb factors exteriors.

Hi ha molts tipus i exemples de sistemes com els polítics (un sistema democràtic, monàrquic, teocràtic, entre d'altres), els tecnològics (el sistema de funcionament d'un automòbil o d'un ordinador), els financers (sistemes de transaccions i mercat), els biològics (com el sistema nerviós en un ésser viu), els legals (ordenament de lleis, decrets i altres eines jurídiques), els geomètrics (en models convencionals i no convencionals), de salut (ordenament públic, privat i de seguretat social) i altres nombrosos exemples per a cadascun dels ordres de la vida quotidiana.

En cas que un sistema tingui l'organització requerida per controlar-ne el desenvolupament sense que les pertorbacions de l'entorn superin un cert nivell, s'anomena “sistema autopoètic”. Els éssers vivents són considerats el paradigma dels sistemes d'autopoesi, atesa la seva capacitat per produir-se a si mateixos en el marc de la seva descendència. No obstant això, alguns investigadors proposen considerar les societats com a veritables éssers vius d'un ordre diferent, per la qual cosa podrien aplicar-se aquestes mateixes idees i considerar els grups humans com a sistemes autopoètics. Es tracta d'un tema d'aspre debat acadèmic per al qual encara no s'han aconseguit solucions concloents. De moment, l'exemple constitueix una demostració acurada de l'aplicabilitat dels sistemes en la descripció de diversos àmbits, fins i tot a nivell general i amb una teoria unificadora.

En efecte, la cerca de lleis generals per entendre el comportament dels sistemes constitueix la Teoria de sistemes. Alhora, la Teoria del Caos és la branca de la matemàtica i la física que estudia els comportaments impredictibles de cert tipus de sistema que pot ser inestable, estable o caòtic. Un concepte típic d‟aquesta teoria és el d‟entropia, que estudia la tendència natural dels sistemes a la pèrdua de l‟ordre. Aquest principi ja ha estat aplicat per la física pura per a la termodinàmica i, val a dir-ho, és avui una de les eines més interessants per compatibilitzar el concepte de sistemes i aplicar-lo als ordres més variats.