comunicació

definició de paraules agudes

Les paraules tenen, segons la seva entonació, la classificació següent: agudes, planes i esdrúixoles. Les paraules agudes són aquelles en què l'última síl·laba es pronuncia amb més força a la veu. Dit d'una altra manera, les paraules agudes són les que tenen més intensitat en l'última síl·laba (anomenada també síl·laba tònica).

Alguns exemples de paraules agudes serien els següents: calamar, veritat, sofà, després immortal, rellotge... En totes elles, la síl·laba tònica (o la síl·laba on es posa l'accent) és l'última. No obstant això, si ens fixem en els exemples ja indicats, hi ha algunes paraules amb accent ortogràfic o titlla (sofà i després) i d'altres sense (calamar, veritat, immortal i rellotge). Totes són paraules agudes, però només unes tenen titlla o accent ortogràfic.

I segons les regles de l'ortografia, les paraules agudes tenen titlla si acaben en vocal, en nòs

Aquesta és la regla general de l'accentuació de les paraules agudes, encara que hi ha una sèrie d'excepcions: les paraules monosíl·labes (sol, gel, pau... sempre que no tinguin un doble significat, com és el cas de si/si, sigues/es, més/mes...), les agudes acabes en nòs que van precedides d'una altra consonant, com robots i ballets, i les paraules aigualides acabades en i, com estic o jersei.

La gramàtica és el coneixement que estudia una llengua

Té diverses branques: morfologia, fonologia, sintaxi, etc. La idea de la gramàtica és establir una comprensió de cada element o aspecte que conforma una llengua. Les paraules es poden estudiar des de diversos punts de vista. Un és l'anàlisi de les parts que les conformen, les síl·labes. En un llenguatge senzill, es podria afirmar que una síl·laba és un tros complet duna paraula.

És important que assenyalem sobre l'accentuació que és summament rellevant a l'hora de la correcta descodificació dels missatges, ja siguin escrits o orals, ja que moltes paraules que s'escriuen amb els mateixos caràcters però amb l'accentuació en diferents síl·labes tòniques, pot donar pas a errors d'interpretació del missatge si aquest mateix no es respecta al lloc que ha d'anar, és a dir, s'estarà expressant una cosa totalment diferent del que es vol, donant pas a una dificultat comunicativa.

Quan parlem no ens adonem de l'entonació de les paraules

Ho fem de manera natural. Tot i això, l'estudi de la gramàtica ens recorda que la intensitat en la veu per dir cada paraula té la seva importància. De fet, quan llegim una paraula nova i que no hem sentit abans, una de les seves dificultats és saber com es pronuncia, és a dir, quina síl·laba de la paraula cal dir-la amb més força. Posem dos exemples concrets, les paraules lunar i balcó. Totes dues són agudes. Què passaria si la intensitat de veu la poséssim a la penúltima síl·laba? La resposta és senzilla: no seríem entesos pels altres, pensarien que som estrangers i no pronunciem correctament o considerarien que som ignorants.

A les paraules agudes se les pot anomenar com oxítones, tanmateix, aquesta denominació no és gaire corrent en el nostre idioma, sent la de paraula aguda la dús més estès.

Pel que fa a la resta de les paraules, cal esmentar que a més de les paraules agudes, podem trobar-nos en el nostre idioma amb les paraules greus (l'accentuació es col·loca a la penúltima síl·laba), les paraules esdrúixoles (aquí va a l'antepenúltima) i les paraules sobresdrúixoles (l'accent es col·loca a l'anterior a la penúltima síl·laba o després d'antepenúltima).

$config[zx-auto] not found$config[zx-overlay] not found