general

definició d'exhumació

Es designa amb el terme d'exhumació el desenterrament d'un cadàver que fos oportunament inhumat després de la mort de la persona. La de l'exhumació és una pràctica habitual de manteniment duta a terme als cementiris i que consisteix a retirar provisionalment les restes humanes que s'havien inhumat en aquest lloc. Es tracta d'un treball que cal fer amb elements i condicions adequades per garantir la conservació de les restes i també la salut del treballador a càrrec d'aquesta tasca. És una activitat que per descomptat requereix una manipulació conscient i respectuosa.

Causes per dur a terme una exhumació

Les motivacions de les exhumacions poden ser variades, perquè l'espai reservat en alguns cementiris és per un temps d'any determinat, i aleshores quan aquest límit cessa cal exhumar les restes i portar-les a un ossari comú. S'allibera l'espai perquè un altre el pugui ocupar.

També es pot dur a terme com a conseqüència d'una ordre judicial per practicar al cadàver o restes una prova forense, però immediatament després es torna a inhumar, entre les causes més corrents.

Si bé aquesta acció de desenterrar un cadàver és considerada com un sacrilegi per part de la majoria de les religions que enterren els seus morts com una part fonamental de les creences de fe que sostenen, hi ha algunes circumstàncies en les quals s'hi tolerarà, entre elles es consideraran les següents…

Quan un individu mor envoltat de circumstàncies poc clares i sospitoses, és a dir, allò que popularment s'anomena mort dubtosa, els qui es troben a càrrec de la investigació de l'esmentada, com ser la fiscalia, la policia, podran dur a terme l'exhumació del cos, amb l'autorització emesa per autoritat competent mitjançant, amb l'objectiu d'esclarir-la, com i qui el va matar, si va ser mort accidental o assassinat, entre altres qüestions.

Però és clar, per obtenir proves serà imprescindible desenterrar el cos de la persona morta per practicar alguns estudis i així obtenir informació.

Com popularment diuen els policies i els forenses, els cadàvers parlen, per cas, quan hi ha dubtes sobre la mort, les autoritats encarregades de la investigació indicaran l'exhumació perquè professionals avesats analitzin el cadàver.

D'altra banda, l'exhumació es pot dur a terme amb l'objectiu d'enterrar el cos a qualsevol altre costat. Per exemple, un fill decideix exhumar el cadàver del seu pare perquè descansi amb el de la seva mare que es troba en una volta en un cementiri privat.

És a dir, en aquest cas no hi ha cap sospita sobre les causes de la mort de la persona; només es tractarà d'una decisió personal.

Després del transcurs d'un temps considerable, en tenir molts cementiris un nombre de terrenys limitat per enterrar els morts, quan aquests es troben al màxim, l'usual és mobilitzar el contingut de les tombes més velles a un ossari, lloc o recipient al que es guarden les restes humanes, per així acomodar més cossos.

Una altra raó molt freqüent que pot derivar en l'exhumació d'un cadàver és la necessitat de practicar al mort una anàlisi d'ADN post mortem, ja que hi ha algú que demana paternitat o maternitat o qualsevol altre llaç sanguini amb la persona morta.

Per descomptat que aquesta situació demana l'ordre d'un jutge per concretar-se, és impossible que s'hi procedeixi sense la deguda resolució judicial que ho avali.

Normalment aquests casos generen reticència entre els familiars del mort perquè s'oposen a la pràctica de desenterrar el cadàver i manipular-lo, i també perquè clar temen que hi hagi una positivitat en el reclam i que s'hagin de compartir els béns de què disposava el mort.

Així mateix, després d'un temps es permet als arqueòlegs i antropòlegs físics desenterrar restes humanes per poder dur a terme un millor estudi i entendre l'evolució de la condició humana.

I també, després de cert temps, se'ls permet a algunes agències de construcció aclarir cementiris antics per erigir-hi alguna nova infraestructura.

En aquest darrer punt és on es troben majors conflictes com a conseqüència de la reticència d'algunes cultures que es neguen a perdre les arrels d'aquesta manera.