ciència

definició de planeta

Un planeta és un cos celeste que traça la seva òrbita al voltant del Sol. Aquells planetes que orbiten al voltant d'altres estrelles reben el nom d'exoplanetes. Al sistema solar els planetes són vuit: Neptú, que és el més allunyat del Sol i està format per gas i un nucli sòlid; Urà, format per una atmosfera d'hidrogen, heli i un nucli de gels i roques; Saturn, caracteritzat pels seus anells i compost principalment per gas; Júpiter, també gasós i el més gran; Mart, que és el més semblant a la Terra; la Terra, l'únic planeta on es conegui que hi hagi la vida; Venus, ja conegut en temps prehistòrics; i finalment Mercuri, que és el més proper al sol.

Plutó, que abans va ser considerat planeta pels astrònoms, ara es considera planeta nan; aquest canvi va ser motivat en gran mesura pel descobriment d'un cos anomenat Eris i que és menys petit que Plutó. Bàsicament, la diferència entre els planetes nans com Plutó i els altres planetes, és que aquests últims han netejat la seva òrbita, obrint-se la possibilitat que tinguin un origen diferent.

Des de fa uns quants anys, el cosmos ha estat un gran objecte d'estudi per a físics, matemàtics i astrònoms. De manera progressiva, s'han anat “descobrint” cadascun d'aquests vuit planetes que conformen la nostra galàxia, anomenada Via Làctia. La curiositat de l'Home, recolzada en la seva intel·ligència, li ha permès desenvolupar instruments de mesura i observació per aprofundir els coneixements sobre el cosmos i l'estudi planetari.

En el passat, amb la teoria geocèntrica en voga, els planetes es classificaven segons l'angle que formaven amb el sol des de la perspectiva de la Terra; així, rebien el nom de planetes inferiors i planetes superiors. Aquest comportament observat en temps remots s'explica a la teoria heliocèntrica a partir de la interioritat o exterioritat respecte a l'orbita de la terra.

Els planetes també es classifiquen segons el diàmetre i la densitat. Així, tenim els planetes terrestres, de diàmetre escàs i alta densitat i els planetes jovians, de gran diàmetre i escassa densitat. Al primer grup podem trobar la Terra, Venus, Mercuri i Mart, mentre que al segon grup hi ha Júpiter, Urà, Saturn i Neptú.

Com hem dit abans, els planetes que conformen el sistema solar han estat objecte d'innombrables experiments científics, des de (predominantment) l'edat mitjana fins a l'actualitat. Si en temps de Galileu Galilei el telescopi va permetre grans avenços quant a l'establiment de teories astronòmiques, avui les expedicions d'organismes com la NASA, han desenvolupat importants instruments per a l'observació “in situ” de planetes, és a dir, s'envien satèl·lits programats per recollir cert tipus de dades, que són transmeses cap a les centrals de monitorització de NASA a la Terra, més precisament, als Estats Units.

En aquest sentit, Mart ha estat un dels planetes més explorats, i on s'han trobat més quantitat d'elements que presenten algun tipus de similitud amb elements terrestres, com ara roques o certs minerals. És el planeta que, després de la Terra, molts afirmen que podria ser possible la vida.