tecnologia

definició de web 1.0, 2.0 i 3.0

La Web, nascuda el 1992 al CERN (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire) de Ginebra de la mà de Tim Berners-Lee, ha passat per diverses fases evolutives, que han avançat d'acord amb les tecnologies del moment i la potència més gran que els equips que hi accedeixen han anat guanyant.

Aquesta evolució la podem desgranar en tres passos bàsics, sent el primer

la Web 1.0, que és l'original i la primigènia, marcada per la difusió de continguts en un sol sentit

Es defineix mitjançant el llenguatge de marques HTML (HyperText Markup Language), derivat de l'XML, i neix a l'empara de la comunitat científica com una forma estandarditzada d'intercanviar coneixements independentment del sistema informàtic utilitzat.

Al llarg del seu treball al CERN, Tim Berners-Lee va constatar com li era dificultós intercanviar informació amb altres científics d'altres centres amb sistemes informàtics diferents, per la qual cosa va idear un sistema per facilitar i estandarditzar aquesta pràctica.

La Web 1.0 va excedir tots els càlculs, i va passar a convertir-se en un sistema estandarditzat per a la publicació de qualsevol tipus d'informació, científica o no, per a consum corporatiu o particular.

Aquesta Web primigènia no permetia cap mena d'interactivitat; els continguts es publicaven al servidor i, d'aquest, els clients els “arrossegaven” als seus ordinadors

Mentre aquesta Web es popularitzava, la tecnologia avançava, i pel que fa a Internet, les principals novetats que podien afectar la Web van ser les connexions de banda ampla com l'ADSL i el cable de fibra òptica, i els gestors de continguts.

Paral·lelament, la facilitat d'ús de la Web la convertia en el front-end d'Internet, és a dir, la cara visible que tothom veia fins al punt d'identificar Internet amb Web.

Gràcies a això, a les facilitats que els proveïdors d'accés començaven a oferir ia les ganes de la gent de fer-se escoltar naixia la

Web 2.0, que no és més que afegir una part social a la Web, i una sèrie de tecnologies que faciliten la publicació de continguts,

com ara els gestors de continguts o CMS que, alhora, possibiliten els blocs, grans exponents del que va ser en el seu moment l'explosió de la Web 2.0.

Neix la interactivitat a la web, encara d'una manera rudimentària, però que ja ens permet interactuar amb altres internautes i amb els que gestionen els llocs web amb més facilitat que abans, i sense haver d'enviar un missatge de correu electrònic.

Parlant d'aquest altre servei, és gràcies a la Web 2.0 que es popularitzen no només els serveis de webmail, sinó altres serveis que fins aleshores havien necessitat els seus propis clients, i que van guanyar interfícies Web, facilitant així el seu ús als usuaris finals .

El següent pas evolutiu va ser la Web 3.0, que aprofita tota la tecnologia per potenciar la interactivitat, a més de proporcionar noves maneres de comunicar i també de buscar i trobar la informació

És la Web Semàntica, en què les aplicacions en línia han pres el protagonisme, des de Google Docs fins a Facebook passant pels jocs en línia.

Tot això és possible, en primer lloc, per la disponibilitat massiva de les connexions de banda ampla i per l'evolució dels navegadors (browsers), que en una carrera per fer-se amb la màxima audiència possible, han anat incorporant funcionalitats i permetent fer coses impensables fa uns anys, com ara les notificacions en temps real d'actualitzacions a llocs web.

L'anomenada “núvol” (cloud en anglès), i que consisteix en puritat en un emmagatzematge replicat a diversos llocs que es troben en diferents localitzacions, de vegades continents diferents, i la possibilitat de llançar aplicacions dins dels navegadors, ha portat a la creació d'un nou paradigma de comercialització del programari, venent-lo no com a producte, sinó com a servei.

Això permet que comenci a deixar de ser necessari disposar d'un sistema operatiu concret instal·lat per executar aplicacions.

També és una vegada que s'ha d'adaptar a petites i grans pantalles, les dels smartphones i les dels smart TV, i que comença a ser una mica intel·ligent gràcies als assistents de veu com Siri, Google Now o Amazon Alexa.

I, una vegada vistes aquestes etapes, ens podem preguntar Hi ha Web 4.0? Sí, i és una Web intel·ligent de la que ja comencem a veure “la poteta”

encara a cavall de la web 3.0. Serà una Web omnipresent, la de la Internet de les Coses (IoT), que “entendrà” el que li diguem, anant més enllà del que són capaços de processar els actuals assistents de veu abans anomenats.

Així doncs, demanarem a qualsevol dispositiu (com el nostre rellotge o la nostra nevera) que “volem un taxi que ens porti a l'aeroport per a dins de mitja hora” i la nostra petició es cursarà a un servidor en línia que ens sol·licitarà un taxi (que podria bé ser un vehicle autoconduït) amb la destinació de l'aeroport ja fixat.

Fotos: Fotolia - Spectral / Julien Eichinger

$config[zx-auto] not found$config[zx-overlay] not found