general

definició d'eudemonisme

El concepte que ens ocupa en aquesta ressenya disposa d'una utilització excloent en l'àmbit de la filosofia, i per ser més precisos en una de les branques més rellevants com és l'ètica.

I com no podia ser altrament el terme disposa d'un origen grec, on com sabem la filosofia va ser una part fonamental de la cultura de la Grècia clàssica.

A l'idioma grec, eudaidomina, d'on procedeix el concepte que ens atén, significa felicitat.

Ètica filosòfica que aprova tot el que es faci si la finalitat és aconseguir la felicitat

L'Eudemonisme és un corrent ètic i un concepte filosòfic que justifica tot allò que una persona faci si l'objectiu és assolir la felicitat i per tant si allò que fa serveix per aconseguir-ho.

L'eudemonisme defensa a ultrança la tesi que l'ésser humà anhela la felicitat com un bé suprem, màxim. I aleshores des d'aquesta concepció ètica, la felicitat serà un bé al qual tots aspirem.

Sempre atendre el bé comú

D'acord amb aquest corrent, l'home vol ser feliç abans que res, encara que el seu comportament haurà d'estar en harmonia amb la moral i els bons costums, partint de la base que tota persona sempre té un sentit moral previ que li permetrà distingir el que és bo del que és dolent.

Per cas, per a l'eudemonisme, cal aspirar a la felicitat però sempre pensant en el benestar general i no que s'aconsegueixi de manera inescrupolosa.

La màxima de la qual parteix l'eudemonisme és que per arribar a la tan anhelada felicitat cal actuar naturalment, és a dir, aquest comportament natural serà el que ens portarà de manera inequívoca cap a la felicitat. Això a més implicarà actuar de manera natural amb una part animal, racional i social. L'animal correspondrà als béns físics i materials, la racional instarà el cultiu de la ment i la part social serà la que es concentrarà a practicar la virtut. Mentrestant, al plaer s'ho pren tan sols com un complement de la felicitat.

A l'ètica eudemonista se l'ha d'enquadrar dins del tipus material atès que associa la felicitat amb l'obtenció d'un bé.

D'alguna manera, també relacionat amb altres doctrines que promouen alguna cosa similar, com ara el Hedonisme, la Doctrina Estoica i l'Utilitarisme, ja que basen les seves normes morals en la plena realització de la felicitat, concebuda aquesta com un estat de plenitud i d'harmonia de l'ànima encara que força més allunyada del plaer, l'eudemonisme és un concepte grec que implica el següent: eu = bo i daimon = divinitat menor.

Eudemonistes n'hi ha hagut molts al llarg de la història, encara que el filòsof grec Aristòtil ha estat el més important i un dels primers a subscriure a la qüestió eudemonista.

Aristòtil, un dels seus màxims referents

D'acord amb aquest popular filòsof grec, l'ésser humà tendeix a fer allò que el caracteritza i el que és primordial i que distingeix l'home és l'ús de la raó. Aleshores, el comportament virtuós, fer el bé, haurà d'estar acompanyat per la capacitat racional que és la que ens guiarà en aquest camí.

De totes maneres, cal destacar que els eudemonistes reconeixien que no es pot ser plenament feliç tot el temps de la nostra existència, és impossible.

Més tard, Sant Tomàs d'Aquino donaria una mica tornada aquesta qüestió que sentencia que no es pot ser feliç sempre, i diria que sí que és factible arribar a aquesta plenitud total i constant però no en aquesta vida sinó en una altra vida, no en aquesta, ja que al món que vivim només és assequible la felicitat relativa.

La contracara és l'ètica formal

La contracara de l'eudemonisme és l'ètica formal, enarborada per filòsofs com Immanuel Kant i que proposa no un bé com allò essencial sinó a la virtut. Kant creia que la concepció ètica ha de proposar una cosa general, com ara comportar-se moralment perquè tots puguin imitar aquest comportament.

$config[zx-auto] not found$config[zx-overlay] not found