general

definició de geocentrisme

El geocentrisme és la teoria astronòmica que considera que la Terra és el centre de l'Univers i que els diferents planetes giren al seu voltant. Aquesta concepció de l'univers va ser iniciada per Aristòtil al segle IV aC C i complementada per Ptolemeu posteriorment. El geocentrisme va ser acceptada com a explicació vàlida fins a la nova visó de l'univers al segle XV, en què les investigacions de Copèrnic i després de Galileu van desembocar en una teoria diferent, l'heliocentrisme (el sol és el centre de l'univers i tots els planetes giren al seu voltant).

Entenent la geocentrisme sobre la base del moviment circular planetari

La teoria geocèntrica es basava en els moviments circulars dels planetes, anomenats epicicles. D'altra banda, hi havia una sèrie de principis teòrics que sustentaven aquesta visió: l'aparent immutabilitat de la Terra, la finitud de l'Univers i que el món es dividia en dues esferes diferenciades (l'esfera sublunar i la supralunar).

Per què va ser acceptat el geocentrisme

Si bé el geocentrisme és una teoria no admesa per la comunitat científica i només la mantenen alguns investigadors extravagants, cal preguntar-se quin va ser el motiu de la seva acceptació durant gairebé vint segles. Hi ha diverses raons que expliquen el seu èxit. D'una banda, partia de la idea que la Terra no es movia i, paral·lelament, ocupava el centre de tot l'univers.

La figura de l'home al centre de l'univers

Aquesta visió era reforçada per una altra consideració: l'home és el centre de la creació i, per tant, resultava lògic pensar que tot girés al voltant de l'ésser humà, inclosos els planetes (aquesta consideració és l'eix central de l'antropocentrisme). Així, l'antropocentrisme complementava el geocentrisme i les dues teories van ser admeses pel dogma religiós de Cristianisme.

Des d'un punt de vista astronòmic, el geocentrisme es fonamentava en la creença en el moviment circular dels planetes, un dogma que semblava inqüestionable.

La crisi del geocentrisme

Les explicacions teòriques del geocentrisme van començar a ser qüestionades ja a l'antiguitat per Aristarc de Samos, però les seves aportacions van ser rebutjades perquè l'autoritat d'Aristòtil era inqüestionable i perquè l'església va recolzar posteriorment el geocentrisme. No va ser fins al segle XV quan les investigacions de Copèrnic van començar a afeblir seriosament la teoria geocèntrica.

Per aquest motiu, es parla de la “revolució copernicana”, ja que les seves investigacions sobre els moviments planetaris van ser determinants perquè altres astrònoms fessin noves aportacions a la teoria heliocèntrica.

Entre les aportacions més rellevants que van desmuntar el geocentrisme caldria destacar-ne tres molt concretes: Tycho Brahe va observar que les esferes de la Lluna no eren immutables i va demostrar que algunes dades del geocentrisme eren errònies, les lleis de Kepler van introduir els moviments planetaris basats en les òrbites el·líptiques i les observacions planetàries de Galileu amb el telescopi van permetre que l'heliocentrisme s'imposés com la teoria astronòmica que substituïa el geocentrisme.